Josep Portella
La volàtil opinió de Holmes sobre Dupin
Octubre de 2011
Traduït: Març de 2012
Aquesta obra està sota una llicència de
Reconeixement-SenseObraDerivada 3.0 Creative Commons.
Mentre llegia les històries de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle em va sorprendre com canviava d'una història a l'altre la opinió de Holmes sobre C. Aguste Dupin, el detectiu creat per Edgar Allan Poe. A 4 de les 60 històries es fa referència al mateix passatge de Els crims del carrer Morgue de Poe en el qual Dupin sorprèn al seu amic amb un comentari que demostra que ha seguit el seu fil de pensament durant una bona estona sense haver intercanviat cap paraula. Recorreguem ara aquestes històries en ordre de publicació.
Estudi en escarlata va ser publicada al novembre de 1887. En aquesta història Holmes i Watson s'acaben de conèixer. Després de que Holmes li hagi fet una demostració de la seva habilitat, Watson li diu que li fa pensar en Poe i Dupin, i Holmes li respon:
—Sens dubte vostè creu fer-me un compliment comparant-me amb Dupin —va observar—. Però, al meu entendre, Dupin era un home molt inferior. Aquell truc seu d'irrompre en els pensaments del seu amic mitjançant una observació oportuna després d'un quart d'hora en silenci és realment petulant i superficial. Tenia cert talent analític, sens dubte; però no era de cap manera un fenomen com Poe semblava imaginar.
L'aventura de la caixa de cartró va ser publicada al gener de 1893. Holmes posa en pràctica la tècnica de Dupin per seguir els pensaments de Watson, sorprendre'l amb una observació oportuna i després continuar així:
—Recordarà —va dir— que fa algun temps quan li vaig llegir el passatge d'un dels contes de Poe en el qual un curós raonador segueix els pensaments no verbalitzats del seu company, vostè s'inclinava a considerar l'assumpte com un simple tour-de-force de l'autor. Quan vaig observar que jo estava habituat a fer el mateix constantment vostè es va mostrar incrèdul.
Crida l'atenció l'entusiasme que demostra Holmes tenint la iniciativa de llegir a Watson el passatge del truc de Dupin, quan abans l'havia menyspreat considerant-lo petulant i superficial; ara resulta que ell té per costum fer el mateix. A l'altre història es donava per suposat que ambdós havien llegit el conte de Poe. No obstant això, a aquesta història es dóna a entendre que només Holmes el coneixia. No es refereix a Dupin pel seu nom (això té sentit si Holmes assumeix que Watson no ha llegit el conte) sinó com un curós raonador, que fa palès cert respecte. Més avall diu:
—Ha estat molt superficial, estimat Watson, l'hi asseguro. No m'hauria immiscit si vostè no hagués mostrat certa incredulitat l'altre dia.
De nou empra la paraula superficial però en aquest cas per referir-se al procés que ell mateix ha seguit; més que menysprear-se a si mateix sembla que realment diu que degut a la seva gran capacitat va ser molt senzill per ell. Amb la postil·la final sembla que intenta justificar la seva pròpia presumpció; pot ser que segueixi pensant que Dupin és petulant i que ell no ho és en realitat sinó que es veu obligat a això per la incredulitat d'en Watson. Sigui com sigui, em quedo amb la idea de que respecta a Dupin i que l'entusiasma el seu truc.
L'aventura del pacient resident va ser publicada a l'agost de 1893. Originalment no contenia cap referència a Poe, però en ser inclosa a Les memòries de Sherlock Holmes va ser modificada per incloure l'inici de L'aventura de la caixa de cartró, ja que aquesta altre història no va ser inclosa a la primera edició anglesa de la col·lecció degut al seu contingut.
L'aventura dels ballarins va ser publicada al desembre de 1903. Holmes irromp de nou als pensaments de Watson, i aquest queda tant sorprès com la primera vegada; no sembla recordar haver passat per una situació semblant ni haver llegit el conte de Poe. De fet, quan Holmes explica a Watson el procés que ha seguit ni tan sols esmenta a Dupin ni a Poe. De manera que segueix entusiasmat pel truc però no reconeix d'on l'ha tret.
La meva opinió és que tots aquests canvis i inexactituds són deguts a que Doyle va oblidar que ja havia tractat el mateix tema amb anterioritat. Hi ha suficient temps entre la publicació d'una història i d'un altre perquè sigui plausible. A més, que Doyle fos oblidadís em fa pensar que poc abans d'escriure cada una d'aquestes històries havia estat rellegint a Poe i era llavors quan se li havia acudit parlar del tema.